di Chiara Fagone
Questa cronaca del seminario “Distopie e allegorie seriali”, che ha visto la partecipazione di Damiano Garofalo, Andrea Locatelli, Massimo Scaglioni, Antonio Zotti, con il coordinamento di Damiano Palano, è stata stesa da Chiara Fagone ed è apparsa sul sito Enganxats
Dimecres al vespre, a la Universitat Catòlica de Milà hi va haver una conferència organitzada pel CeRTA (Centre de Recerca sobre la Televisió i els Audiovisuals) i la Facultat de Ciències Polítiques. El moderador va ser Damiano Palano (Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials) que va fer una breu introducció en la qual va recordar el concepte de distòpia, un futur desastrós dominat per la tecnologia, molt ben conegut durant el segle XX gràcies a George Orwell i a 1984.
El professor Damiano Garofalo, autor de Black Mirror: memorie dal futuro (Edizioni Estemporanee, 2017)*, precisament va a parlar de la sèrie britànica que ja s'ha convertit en un producte cult. Black Mirror, és una sèrie antològica: és a dir, cada capítol té una trama que és independent (com Historias para no dormir, TVE), consta de moment de 4 temporades, les primeres dues van ser produïdes per la cadena pública, però amb finançament totalment publicitari, anglesa Channel 4 (l'altra gran contrincant de la BBC, junt a la privada ITV) i després va ser comprada per la plataforma Netflix que va produir les següents temporades i la va distribuir arreu del món i la va fer conèixer. Segon Garofalo, més quina distòpia (la visió d'un futur tràgic, controlat pels dispositius tecnològics) la sèrie seria la representació d'una realitat paral·lela. També la relació entre el present, el passat i el futur és una incògnita. El tema polític, en canvi, està present amb referències a casos reals. A més, el professor va destacar els diferents casos dins de la sèrie en què hi havia referencies 'Inter-textuals' o guinyols entre els capítols.
Massimo Scaglioni (Professor Titular d'Història dels Mitjans de Comunicació i d'Economia i Màrqueting dels Mitjans, també Coordinador de les activitats del CeRTA) autor, junt amb Dom Holdaway, del llibre The Walking Dead: Contagio culturale e cultura post-apocalittica (Mimesis Edizioni, 2017)*, es va focalitzar sobre la relació entre el cinema (i després les sèries de televisió) i la política utilitzant l'al·legoria del zombi, en particular va destacar l'obra de George A. Romero.
Scaglioni, citant Bishop, indica que hi ha tres etapes: anys 30-50, com representació de les problemàtiques socials als EE UU; anys 80, la paròdia dels zombis del món polític i del poder constituït; anys 2000, després del 9/11, torna una visió postapocalíptica del zombi com al·legoria del ser humà. Aplicat a les sèries, Scaglioni va destacar tres exemples: The Walking Dead (i el seu spin off, Fear The Walking Dead); Dead Set, on torna la dimensió paròdica perquè una colla de zombia de sobte apareix per atacar el plató del Gran Hermano; I Zombie, on la sèrie de zombi es mescla amb el gènere del teen drama. Amb el cas de The Walking Dead, la sèrie d'AMC (cadena de cable), Scaglioni diu que la sèrie "sempre va ser un exemple d'al·legoria política però que aquesta última temporada en particular fa referència a les tretze colònies americanes dels pares fundadors." I a més, la condició postapocalíptica que viuen els sobrevivents esborra (teòricament) les diferències socials entre ells, canvien les modalitats de relació i hi ha nous models ètics proposats: com l'ús de la violència.
En canvi, el politòleg Andrea Locatelli va explicar el tema de la distòpia en Westworld, la sèrie de HBO produïda per J.J. Abrahms (el creador de Perdidos i Fringe), ambientada dins de parc d'aventura gegant paregut al Far West habitat d'uns androides amb semblances humanes, on tot és possible: on els exclusius clients poden gaudir lliurement dels robots, o sigui, poden matar-los, violar-los, torturar-los, com si fos una mena de Disneylàndia para adults. Perquè, a més, els androides no poden fer-li mal els humans i tampoc tenen memòria, ni sentiments: de fet, cada dia per ells és com si fos El dia de la marmota. Però la història canvia quan les maquines comencen a sentir coses, a recordar, a tomar consciència de si mateixos, a convertir-se en humans i es rebel·len. Dins d'uns dies s'estrenarà tant a Espanya (a HBO) com a Itàlia (Sky Atlantic) la segona temporada.
I per últim, el Professor Antonio Zotti va il·luminar un públic de 'millennials' sobre els secrets del cyberpunk, tendència nascuda els 80s amb els còmics i els llibres, feta mainstream gràcies a pel·lícules com Blade Runner, explicant la nova sèrie de Netflix: Altered Carbon, una novel·la negra hard boiled i de ciència ficció, protagonitzada per un excriminal que després de passar 250 anys en presó es desperta dins d'un altre cos, la sèrie juga amb temes forts e inquietants com la identitat i la memòria, proposant imatges molt provocatives, també plena de referències i homenatges a la cultura dels 80 (els dolents viuen dins de Torres d'Ivori, com l'Emperadriu de La història interminable).
Per acabar, alguns consells personals: si us va agradar Perdidos, The Walking Dead està feta per vosaltres, són 8 temporades, i llavors si teniu el cor trencat o esteu estressats, aquesta sèrie plena de zombis us anirà estupendament per una marató de binge watching 'terapèutica'. En canvi, si sous més cerebrals, hi ha Black Mirror, la sèrie que ens qüestiona i ens fa sentir incòmodes, sobre nosaltres mateixos i els nostres records. I si també (com jo) trobeu a faltar El Ministerio del Tiempo us recomano la petita sèrie alemanya Dark que està per trencar-se el cap. Si us agraden les emocions fortes i l'acció, Westworld no us fallarà; i si teniu un costat una mica friki i us agraden les atmosferes futuristes, o sous uns nostàlgics dels 80, però voleu també l'adrenalina i el misteri: Altered Carbon és la vostra.
*Els llibres de Scaglioni i Garofalo estan disponibles a la venda a Amazon.es
Nessun commento:
Posta un commento